Ovidi Montllor - La cançó del cansat

Sé que no conegueu, molts/es de vosaltres, l'Ovidi. M'agradaria que l'escoltàreu, analitzàreu la lletra i les imatges, i en parlarem. Podeu escoltar més canços i, fins i tot, escorcollar la seua biografia, com actor, també.

 

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

«Enric Valor, la Memòria d'un País» (TV3, 1992)

Creació literària..., això què és?

 
Quan vaja el dilluns a classe me'ls menge! Ahir divendres per la nit, a mi que m'agarada gitar-me amb res de lectura, doncs, vaig indre que ajornar El Tramvia groc, del qual em queda no-res i posar-me a llegir els relats, suposadament literaris, del meu alumnat, relats que portem treballant-los quasi tres mesos i les vacances de nadal per mig. Avui dissabte m'he despertat amb els relats entre mans, des de les 09h que me n'estic llegint, i ha arribat el punt que dic, prouuuuu! o m'agarra quelcom.
No sé si podré salvar-ne algun! Se suposa que els millors d'aquests relats, nota important del segon trimestre, seran enviats al Premi Sambori de la Vall d'Albaida. Fins i tot, mireu quines coincidències, m'he trobat el mateix relat en 4t i 1r d'ESO. I això que eren treballs de "creació" literària, on anaven a aplicar tot allò treballat a classe. Què com pot ser això? Doncs, vosaltres mateixos.
Us dedique, de tot cor, l'acudit amb que òbric aquest post, perquè, en resum, crec que és el que us passa.

Un entre tants

Amb un bon nombre d'alumnes de 4t ESO, setanta si no hem contat malament, ens hem traslladat a Gandia, al teatre del Raval, a vore un digníssim muntatge teatral: Un entre tants, homenatge a Vicent André Estellés. Arribats ací, doncs, no sé si parlar de l'obra, que és el que hauria de fer o de l'alumnat, que és el que els agradria que hi fera. Així que parlarem de l'obra i a veure si, mentrestant, se me'n va l'amargor -o mala llet, si voleu- que encara tinc dins del cos per culpa de quatre.


Un entre tants. Homenatge a Vicent Andrés Estellés, abasta la figura de l’immortal poeta com a intel·lectual i recupera el seu vessant més simbolista des d’un teatre poètic-escènic. A través d’una perspectiva de la memòria, l’espectador troba en aquesta peça el renàixer de les diferents capes de la història. Els referents al context històric-polític i cultural se succeeixen amb la poesia de Vicent Andrés Estellés on es barrejen himnes de llibertat, l’estètica goiesca, els símbols, les figures mitològiques i la cultura popular, tot baix la mescla d’humor teatral i vital pròpia del poeta.

En paraules de Javier Sahuquillo, director de l'obra, “Un entre tants és un enfrontament entre l'home i la Història, un duel entre una societat totalitzadora que tracta d'anul·lar a l'individu i un artista que pren consciència de sí mateix i decideix lluitar per les seues conviccions”.

Un cant a la tolerància.

Com que sóc un bon amant del cinema francés, i a més, aquest film ve replet de bones crítiques i avalat pel públic francés que durant l'any 2014 va convertir aquesta pel·lícula amb un gran èxit, doncs, allà que me'n vaig anar. Per si faltava res, candidata als Goya 2014 com a millor pel·lícula estrangera. I la veritat, t'ho passes bé, però hi ha per ahí més cine i més interessant.

No obstant això que acabe de contar, dir que aquesta comèdia, on uns pares conservadors no acaben d'entendre l'elecció feta per les seus filles per formar parella, resulta interessant en molts aspectes. Sota l'aparença d'una comèdia banal es troba un cant a la tolerància, una àcida caricatura de la societat actual, una sàtira divertida, si més no. Alguns gags estan conseguidíssims. En definitiva, que et passes una estona agradable i que, naturalmet que paga la pena anar a veure-la!

Les discriminades.

I va i se m'enfaden! Resulta que els conec més el cul que la cara, perquè sempre estan d'esquena a mi i de xarreta amb la companya, que no em fan massa cas, que se'n riuen molt -de mi, no ho sé, però si és que sí, doncs, per la meua part, encantat de fer-los felices-, que els agrada cantar més que no pas estar en silenci i concentrades en el que s'està fent, que estan enamorades ja ho sé, i qui no a la seua edat? Resultat de tot açò, que les he col·locades al final de la classe, aprofitant que hi ha lloc, d'una en una i ben separades. Pareixien concursantes d'un program de TV. La resta, diguem-ho suau, hem "intentat" continuar treballant: els pronoms febles, què horror! i divendres a la darrera hora del matí. Corregint frases: torqueu-me-la, aneu-vos-en, porteu-los-hi i altres perletes gramaticals; un a un, però quan els ha tocat a elles "com estem discriminades no anem a fer l'exercici", és el que m'han contestat. "I han fet bé", he pensat; doncs, "discriminem-les més i passem d'elles" m'ha vingut al cap el fer-ho. Però no hi havia prou, una de totes quatre, que com el sol del migdia li pegava a la cara i tenia "calors", doncs, s'alça de la cadira, sense demanar permís, i es disposa, canturrejant i ballotejant, a obrir la finestra i baixar la persiana. Li he tret els colors de la cara, cosa que no els costa massa, però és que m'ho posen a boca! I a mi m'encanta. El resultat de tot açò és que, precisament, no són unes alumnes d'aquelles que anomenaríem rebels o indisciplinades, ni molt menys, potser a la classe hi haja gent "pitjor", com aquella altra que avui, durant la classe, s'ha dedicat a fer tots els deures del cap de setmana de les altres assignatures o aquella que ja sap què és passar-se la classe al final de l'aula, tota sola, i fins i tot que li anaren dos borradors al cap, però amb mala punteria intencionada, clar. En fi, que me les estime molt, a unes i a altres i a altres, que em fan passar molt bons moments, fins i tot, en dies com avui que hem fet de tot menys estudiar pronoms, però, a quí se li ocorre un divendres a les catorze hores....? Un altre dia parlaré dels xics que, tela...!

El club de los incomprendidos.

Per anar fent boca, que ja s'acosta de nou l'hora de tornar a l'Institut, doncs, me'n vaig anar al cinema a vore una pel·lícula d'adolescents, per cert, la sala n'estava abarrotada. Què voleu que us diga? Doncs que aneu, aneu a veure-la que us agradarà, a mi, no tant, m'ha semblat superficial, encara que no puc dir que no ho he passat bé; està pensada per a vosaltres: Allí teniu tots els tòpics: amors/desamors, conflictes generacionals, estudis, xics i xiques encantandors, músiques actuals i molt encertades..., i tot el que vulgueu més. Llàstima que la cinta no estiga en valencià. Ho havia de dir i sé que estàveu esperant-ho.

El tramvia groc.

No sé estar sense un llibre a les mans. M'agrada estar-ne envoltat. Naturalment, he aprofitat les "vacances" per gaudir-ne d'un d'aquells que anomenem d'evasió. I com que ja fa temps que li tenia l'ull tirat -aprofitant que l'amic Emili Barber se l'acabava de llegir-, doncs, cada nit, entre llençols i amb pijama, acomiade el jorn, i algun dia en despertar-me, amb aquesta petita meravella de Joan Francesc Mira.

Com porteu vosaltres les lectures? En tornar a classe, i ja queda poc, posarem en comú les nostres lectures i no estaria gens malament que cadascú anàreu penjant ací els vostres comentaris personals. Espere no ser el primer en escriure el meu!